El tango del PSC

‘Hi ha gent que balla, i ballant, ballant, van fent carrera’ deia el recentment traspassat Giulio Andreotti. Al menys és el que llegeixo a El mínim que es pot dir, les excel.lents i divertides memòries polítiques de Raimon Obiols.

Per desgràcia ahir va ser un dia de balls en el PSC. D’un ball de reminiscències tristes, malenconioses . Com el tango. Un ball  en el que les parelles van ballar entrellaçades al ritme del primer tango-cançó de la història : "Mi noche Triste". En ell es narren  els sentiments d'un home abandonat per la seva dona. Com veieu de màxima actualitat en l’entorn dels socialistes catalans. No hi faré més escudella perquè el que em preocupa d’aquesta trista fira de les vanitats és l’actitud egoista, extremadament individualista i sobretot oportunista de molts i moltes dels que ahir, sense ser precisament outsiders com el que això sotaescriu, van sortir a ballar per mirar des del càlcul més lamentable continuar posicionats en el status quo o, com diu un gran amic meu d’aquest entourage, en  la ‘canoa’. Per desgràcia,  l’actitud exemplificadora de Montserrat Tura no està en aquest sentit encomanant-se en excés.

Em fa vergonya aliena, la hemeroteca és cruel, observar com un dels principals inductors d’aquell moviment auto anomenat dels ‘capitans’ , dirigents territorials que van prendre legítimament el poder fa ara més de quinze anys en un bell indret del Garraf, es dediquen ara a donar lliçons sobre militàncies territorials. I segurament no està mancat de raó però s’oblida de com quan ells van prendre el poder  en el si del PSC no només van  produir una permuta de dirigents sinó sobretot de cultura política. Just, al meu entendre, la que ara li falla a la futura foragitada diputada. Encara em recorda algun vell militant quins eren els capteniments de control amb els que se celebraven algunes assemblees del partit sota la direcció de qui ara s’abraça al concepte antagònic, amb aquelles actituds , del ’dret a decidir’. Després els fets i els resultats electorals han anat parlant per si mateix.

Així com trist em resulta veure segells d’auto proclamat catalanisme en cartes  que sumen anys i panys de càrrecs, mandats i privilegis.  De companys i companyes que accepten esquemàticament  l’etiqueta mediàtica i avinagrada de “ sector catalanista del PSC “ . Catalanisme de saló? . Es pot dir més alt però no més clar : “de lliçons de català les que facin falta, de catalanisme, cap ni una”, he sentit dir sovint a l’expresident Montilla. Estranya manera d’actuar la d’aquest grup capaç de fomentar amb extraordinari èxit un debat plural i enriquidor però incapaç d’ arribar a les portes d’un congrés amb una transparent oferta renovadora en les cares, edats , perfils i voluntats polítiques. Alguns i algunes vivint i ballant confortablement sense cap mèrit intel.lectual (més enlla d'algun administratiu) a l'empara de sòlids però poc convencionals lideratges. Que són escollits plug and play i  amb by pass territorial en unes llistes sense la generositat de deixar pas a qui per joventut, frescor i si m’apureu per designi de  lleis naturals, el demanen. Per obrir i renovar el partit segurament l’actual estructura territorial del partit és insuficient però és també una mostra de representativitat i mèrits molt eficaç en la si dels partits. En part , els partits són legítimament de qui s’ho treballen, tot i que sovint també són dels que hi figuren . Tinc clar que ja són molts els que consideren que el partit pot  ser fàcilment de qui més soroll faci en aquests mitjans tan àvids de merder. O veure l’angoixa carronyera del  (o la )  vedette que considera que si no aprofita l’avinentesa de la ficada de pota d’un company o companya quedarà desdibuixat o desdibuixada individualment. De qui també s’abraçen al dret a decidir però es proclamen candidats per unanimitat. O veure el ‘coratge’ de qui es capaç de trucar a un periodista per benefici individual i al mateix temps  palesa  pusil.lanimitat a l’hora de que algun company d’aquest mateix periodista pugui públicament , i en la seu de tots , explicar tot el que sap . Pusil.lanimitat  curiosament observada també en la denuncia envers un nacionalisme fatxenda clarament vinculat als negocis. Contemporitzadors amb l’oasi català.

Carmen Chacón va cometre ahir un gran error. No ens enganyem, un error assumible des de posicionaments  de lliure pensament. Difícilment assumible des d’un posicionament progressista quan situa de manera populista la greu xacra de l’atur al bell mig de la missiva. Va col.locar una carta en la sabata. Segurament si no hagués estat per la inoportuna espistola el PSC avui seria  mes creïble en apartar-se  d'aquest estat general de confusió en el que estem  submergits. I en el que tots estem contribuint a crear al marge de les angoixes de la gent. Alguns professionals de la conspiració mantenien ahir sotto voce  que aquest episodi estava pactat, que tot era ‘puro teatro’.  Jo particularment no considero que tingui enemics dins el PSC, potser m’en crearé algun , o alguna , després de la publicació d’aquest article i gairebé 30 anys de militància. Crec que era Einstein qui deia que l'ésser humà solament atribuïa intel·ligència als seus enemics. En aquest cas ,en aquest episodi , prefereixo quedar-me amb Freud i el seu psicoanàlisi . Els somnis i l'inconscient : l'espai en el qual l'home, i la dona,  fa seus els desitjos. Fins i tot els més obscurs. Faci's la llum. Si no és així , a Catalunya i a la seva ciutadania li pot passar per culpa de la classe política del passat, que es la que ens governa i , en bona part oposita  ara, com al sexe en les pel.lícules de Woody Allen: que tothom parla d’ell i dels seus beneficis però en realitat pocs el practiquen. Al menys en totes les seves dimensions i possibilitats.

Segurament el que  necessita ara el PSC és que no se l’estimin tant obrint debats estèrils i ja tancats, la nostra especialitat més específicament catalana. “Eh –va cridar Will-, la gent corre com si ja hagués arribat  la tempesta". " Ha arribat –va cridar Jim-, la tempesta  som nosaltres". “La Feria de las Tinieblas” (1962), Ray Bradbury. A vegades, com demostren algunes de les excel.lents pel.lícules de Chaplin, es poden provocar fortes , profundes i productives  emocions amb la boca tancada. Sobretot ara que sembla que estem instal.lats perniciosament en la política dels manifests , en la política del soroll i la redundància. Jo no ho faré, em declaro un outsider. M’estimo aquest partit no com a ‘El club de los corazones solitarios’ ni com a oficina d’ocupació. Com l’eina política  més útil que he conegut per fer progressar Catalunya . Cada vegada estic més lluny d’ell però encara tinc forces per  continuar denunciant als aprofitats, als egoistes i als que per sobre dels interessos col.lectius avantposen els seus propis. I això no coneix de gènere.

Jordi del Río